|
|||||||
|
|
|
|||||
|
|
|||||||
BALANÇ DEL SEGLE XIX ESPANYOL.
comentaris i preguntes:mailto:jreyes@pie.xtec.es
L'Espanya del segle XX va heretar un conjunt de problemes veritablement esgarrifós:
- ESGLÉSIA Catòlica: monopolitza l'ensenyament, intervencionisme polític antidemo-
cràtic, identificació amb els interessos de grups poderosos.
- MARROC: relacionat amb el problema militar; els esforços per dominar el Marroc, des de mitjans del segle XIX, ocasionen despeses, derrotes que cal atribuir a quelcom, reclutament dels que no poden pagar un substitut ( " quintes " ), descontent dels mobilitzats.
- LA TERRA: els latifundis mal explotats i la massa de jornalers sense terra fan d'Espanya un país agrari que no s'autoabasteix de productes alimentaris; amb salaris cars que permeten malviure als obrers, amb manca de mà d'obra industrial i de consum de productes industrials per part dels pagesos.
- EL PROBLEMA OBRER: el retard en la modernització econòmica i política ha crispat les relacions socials: hi ha una classe obrera radicalitzada per manca de mitjans polítics i sindicals democràtics per donar sortida a les seves reivindicacions i per la sobreexplotació que pateixen a causa de les estructures econòmiques i socials inadequades, mentre que la classe burgesa té com a sol recurs per sobreviure i resistir la competència estrangera el pagament dels salaris més baixos possibles, en contrast amb la resta d'Europa, on les grans empreses amplien els mercats amb nous imperis colonials i pugen els salaris als obrers per tal d'acontentar-los i a causa de la quasi desaparició de l'atur. En aquesta situació, l'anarquisme, la ideologia més senzilla i radical té més probabilitats de difusió.
- LES ESTRUCTURES POLÍTIQUES: centralistes ( veure el problema de l'organització territorial ), classistes ( estan lligades a la defensa d'uns privilegis anacrònics de petits grups, que són perjudicials per al conjunt de l'economia del país ), antidemocràtiques ( caciquisme ). Recordem, també, la ineficiència de l'administració, amb el fenomen de la " cesantia ".
- L'ENSENYAMENT: àmpliament minoritari i en gran part en mans de l'Església Catòlica; per tant, no és accessible a tots, ni té uns criteris estrictament científics, sinó que hi ha una mediatització. Més de la meitat dels espanyols són analfabets totals.
- LES INFRASTRUCTURES: fortament deficitàries; encara no s'han completat les grans obres ferroviàries aprovades en la dècada de 1840 i iniciades en la de 1860. Els camins són dolents, a causa del relleu i de la manca d'inversions. Això està en relació amb la no estructuració del mercat nacional, que limita els intercanvis entre les regions industrials i les agràries..
- L'ESTRUCTURACIÓ TERRITORIAL DE L'ESTAT: les fortes diferències regionals ocasionen divergències en els interessos polítics i econòmics, fet que es tradueix en moviments de la burgesia de la perifèria ( la més forta ), ara per tal de separar-se d'Espanya, ara per aconseguir una major autonomia política i econòmica, o be per tal de dominar l'Estat Espanyol; sempre en funció de la manca de mercats i la dependència energètica i de la por a una revolució obrera socialista.
- DEMOGRAFIA: taxes de natalitat i mortalitat anormalment altes, epidèmies, curta esperança de vida, emigració, pobresa.
- ENDARRERIMENT Tecnològic: relacionat amb els problemes educatius, infrastructurals, polítics i demogràfics.
- LIQUIDACIÓ DE L'IMPERI COLONIAL: que desballesta l'economia de les regions industrials més lligades al comerç colonial.
LA CRISI DEL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ I EL FRACÀS DE LA REVOLUCIÓ BURGESA. ( 1898-1923 )
Durant aquest període continua i entra en crisi el sistema del torn de partits i la manipulació dels processos electorals ( caciquisme ) instaurat per Cánovas del Castillo. Les figures que havien dirigit inicialment els dos partits de govern han desaparegut i ara hi ha pugnes internes pel poder en ambdues formacions. Els principals polítics conservadors són Maura i Dato i, dels liberals, Canalejas.
El fracàs en la guerra de Cuba va implicar una crisi moral i ideològica que va donar lloc a reflexions polítiques ( Joaquim Costa ), anomenades regeneracionisme, que no es van concretar en reformes estructurals ni polítiques.
Aquesta pèrdua colonial va tenir una forta influència en els plantejaments polítics de la burgesia catalana; després de les Bases de Manresa ( intent extremadament conservadors i medievalista d'autonomia catalana, 1892 ), ara tenim la creació de la Lliga Regionalista, d'Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó. Aquest segment de la gran burgesia catalana va aconseguir del govern central espanyol el reconeixement d'un embrió d'autonomia econòmica, amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya. D'altra banda, i per tal d'enfrontar-se amb eficàcia al sistema del torn de partits, en les eleccions espanyoles es va iniciar la pràctica de la coalició de totes les forces polítiques catalanes ( incloses les de la petita i mitjana burgesia ) en una sola formació: Solidaritat Catalana. L'excepció és el Partido Radical d'Alejandro Lerroux, que va jugar la carta de l'anticatalanisme i l'anticlericalisme, per tal d'atraure els obrers immigrats, i també, tal i com veurem, la d'introduir el caos a Catalunya per tal de forçar la burgesia catalana a acceptar la submissió al govern espanyol, a canvi de protecció militar.
Aquesta situació va mostrar les seves inquietants possibilitats d'enfrontament amb els fets de la Setmana Tràgica ( 26 al 31 de Juliol de 1909 ), protesta espontània dels obrers de Barcelona per tal d'evitar l'embarcament dels " quintos " cap al Marroc. El moviment vaguístic va ser convertit per Lerroux en una crema de convents, mentre els obrers, majoritàriament anarquistes, no eren capaços de buscar uns objectius ni una direcció pròpies; la burgesia s'inhibia i demanava l'ajut de l'exèrcit espanyol.
La repressió va ser ferotge i, entre d'altres, va ser executat el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, en un escandalós procés militar, contestat arreu del món.
La Setmana Tràgica va conduir a un canvi de plantejaments polítics de la burgesia catalana, per la constatació del fet que:
- la separació d'Espanya és perjudicial per als seus interessos ( pèrdua del mercat espanyol, manca d'un aparell militar per mantenir el sistema capitalista );
- l'autonomia de Catalunya és impracticable per l'oposició del govern central i per la major força de la burgesia terratinent i comercial castellana i andalusa; disposades aquestes forces a complicar la situació interna de Catalunya fins al punt d'obligar la burgesia catalana a demanar ajut a l'exèrcit espanyol.
Observem que existia una tercera alternativa ( que la burgesia catalana ni tan sols va considerar ): pactar amb el moviment obrer català unes condicions de vida i treball dignes. Una Catalunya cohesionada políticament i socialment hauria pogut estar-se de la dependència militar d'Espanya i pogut reivindicar i gaudir de quotes d'autogovern considerables.
La burgesia catalana acabarà reformulant els seus objectius: el catalanisme polític intentarà la conquesta de les majors parcel.les possibles de poder al govern de Madrid, com a forma d'obtenir modificacions en les regles del joc favorables als seus interessos.
Aquests plantejaments polítics oposats ( els de Cambó i els de Lerroux ) no van seduir el moviment obrer; ben al contrari, per reacció a aquesta polarització burgesa, sorgeix la Solidaritat Obrera, embrió de la Confederación Nacional del Trabajo.
Així es responia, també, a la manca d'organització palesada en els fets de la Setmana Tràgica.
El moment culminant del període és la crisi prerevolucionària de 1917. Hi ha un seguit de circumstàncies plenament favorables a una Revolució burgesa democràtica, que hauria pogut modernitzar les estructures del camp espanyol, les estructures polítiques, l'organització territorial de l'Estat, etc. La crisi, però, de l'Estat autoritari i semi-feudal no va trobar en front una coalició de forces progressistes:
- la I Guerra Mundial va fer que totes les empreses treballessin a ple rendiment; la producció s'exportava i els preus pujaven més que els salaris i es van produir mobilitzacions obreres per tal d'aconseguir millores salarials
- utilització de la violència patronal ( bandes de pistolers com el baró Koenig ) per tal de desmuntar les vagues que haurien aturat la producció, violència contestada pels obrers amb bombes i atemptats
- l'exemple de la revolució russa de Febrer de 1917, que mostra la possibilitat d'acabar amb un sistema similar a l'espanyol; però que mostra, també, que aquesta revolució no es queda en els continguts burgesos ( democràcia, parlamentarisme ), sinó que pot prolongar-se i aprofundir-se, convertint-se en una revolució proletària i socialista.
- la insubordinació de l'exèrcit, entestat a controlar el sistema d'ascensos ( Juntes de Defensa Nacional ).
- paralització dels mecanismes estatals del torn de partits: Assemblea de Parlamentaris, que es nega a acceptar la dissolució de les cambres signada per Alfons XIII. El rei havia destituit el cap de govern, però després no va trobar un candidat ni conservador ni liberal, que gaudís de la suficient autoritat entre els seus propis cacics per " guanyar " ( = manipular ) les eleccions; per tant, il.legalment, es va mantenir el Parlament tancat amb un govern en funcions, sense convocar eleccions. Els Parlamentaris catalans de les Corts dissoltes convoquen una Assemblea de Parlamentaris que serà dissolta per la policia.
La vaga general, convocada per UGT i CNT, és el moment decisiu: uneix el govern de Madrid, la burgesia catalana i l'exèrcit en la repressió. Així, el rei cedeix en el tema del control dels ascensos en l'exèrcit, lliura el govern espanyol a Maura i a Francesc Cambó i ordena la repressió de la vaga general. La revolució ha fracassat.
Malgrat aquest fracàs, la situació segueix operant en el sentit de radicalitzar els obrers, fent possibles iniciatives conjuntes dels sindicats socialista ( UGT ) i anarquista ( CNT ): el pistolerisme patronal acaba amb els dirigents més moderats ( Salvador Seguí, Francesc Layret... ). Així, la vaga a l'empresa " La Canadiense ", acaba esdevenint una vaga general ( 1919 ), per desactivar la qual el govern ha d'acabar establint la jornada màxima de 8 hores.
A partir d'aquesta concessió, la burgesia catalana es radicalitza encara més i comença a pensar en un canvi de sistema polític que permeti destruir el moviment obrer. No és casual que Miguel Primo de Rivera, que després del desastre d'Anual va fer un cop d'Estat, instaurar una dictadura i reprimir el moviment obrer, fos el Capità General de Catalunya. Tampoc, que els seus col·laboradors en aquella etapa ( Arlegui i Martínez Anido ) siguin els que dirigeixen la " guerra bruta " ( Ley de Fugas ) i la repressió anti-obrera, posant final, de moment a la guerra social de Barcelona.
LA DICTADURA DEL GENERAL MIGUEL PRIMO DE RIVERA. ( 1923-30 )
Miguel Primo de Rivera arriba al poder d'acord amb el rei ( que volia amagar les seves responsabilitats en el desastre d'Anual, del 1921 ), amb la burgesia catalana ( que espera la destrucció del moviment obrer ) i amb el propi exèrcit.
Primo de Rivera va intentar la resolució dels problemes del moment amb la mentalitat típica d'un militar:
- va acabar la guerra a Marroc amb una victòria ( desembarc d'Alhucemas ), en unes operacions conjuntes amb l'Estat francès, tot i que ell havia estat partidari d'abandonar el Marroc abans del seu cop d'Estat.
- va destruir l'activitat pública de la CNT ( vagues, reunions, etc. ), tot i que això va potenciar els revolucionaris més actius, que s'organitzen en grups autònoms i clandestins d'acció: la Federación Anarquista Ibérica ( FAI, 1927, amb líders com Buenaventura Durruti o els germans Ascaso ), i que, en reprendre's el funcionament normal de la CNT es fan amb la seva direcció, desplaçant els dirigents més moderats ( Pestaña, Peiró ).
- va tolerar l'activitat de l'UGT, tot intentant seduir el sindicat amb la possibilitat d'esdevenir únic ( per la repressió contra la CNT ), de tenir un paper important en la resolució de conflictes laborals ( jurats mixtes ), i de tenir fins i tot un ministeri. La UGT i el Partido Socialista Obrero Español no van caure en aquesta " trampa " política.
- es duen a terme obres públiques per donar feina als aturats, fet que origina un dèficit finalment impossible de pagar.
- dissolució de la Mancomunitat de Catalunya. La burgesia catalana ( després d'haver recolzat el dictador ) veu totalment defraudades les seves expectatives de poder polític i econòmic. Es persegueix la política d'afirmació cultural de la burgesia catalana. La burgesia catalana reacciona, per primera vegada en mig segle, en el sentit d'intentar un pacte amb els obrers, la modernització i la possible independència de Catalunya ( creació d' Esquerra Republicana de Catalunya, de Centre-Esquerra, per Francesc Macià i Lluïs Companys ).
- regim de Partit únic ( Unión Patriótica ), que no va tenir gaire èxit: es va veure com un muntatge del govern, i no com una força integradora d'àmplies masses.
LA TRANSICIÓ DE LA MONARQUIA A LA SEGONA REPÚBLICA.( 1930-31 )
La crisi econòmica de 1929, agreujada en el cas espanyol pel dèficit estatal, van fer que Alfons XIII destituís el dictador.
Provisionalment, un altre general, primer, ( Dámaso Berenguer ) i un almirall, després, ( Aznar ) reben el poder per tal d'anar tornant a establir mecanismes parlamentaris. L'operació fracassà, perquè les forces d'oposició ( socialistes, radicals, republicans... ) havien acabat per decidir que el veritable responsable de la dictadura era el propi rei, i, per tant, en el Pacte de Donostia, havien acordat la instauració de la República.
Després del fracàs de l'intent de pronunciament militar republicà de Jaca, i aprofitant les eleccions municipals que van donar la majoria als partits signataris del Pacte de Donostia, es va proclamar la Segona República i el rei va fugir a Itàlia ( 14 d'Abril de 1931 ).
LA SEGONA REPÚBLICA. ( 1931-36 )
La Segona República es va proclamar, simultàniament a Barcelona i a Madrid, amb continguts polítics ben diferents: una República Catalana dins d'una Espanya Federal i una República Espanyola, a seques. Es va resoldre el problema amb la promesa d'un Estatut d'Autonomia per a Catalunya.
Instaurada la República, el govern provisional va organitzar unes eleccions a unes Corts constituents, que van donar la majoria a la coalició de centre-esquerra i esquerra ( PSOE, 25%; Izquierda Republicana, 24 %; ERC, 7% ) El Partit Comunista no va obtenir cap escó, i els partits de dreta i centre-dreta, un 44%. Els anarquistes de CNT van demanar l'abstenció, i les dones encara no votaven. Els socialistes no van voler governar, sinó que van preferir un president de Centre i catòlic ( Niceto Alcalá-Zamora ) i un cap de Govern també Republicà ( Manuel Azaña ).
La Constitució de 1931 establia les llibertats individuals, la igualtat civil, el caràcter social de la riquesa ( possibilitat de nacionalitzacions i/o socialitzacions ), un Parlament unicameral, sufragi universal ( homes i dones ) i un President per sis anys.
Diverses lleis complementàries van afrontar el conjunt de problemes del país:
- llei de divorci.
- llei d'ensenyament ( obligatori, gratuït ). Es van obrir 13.000 aules en el bienni.
- disolució dels jesuïtes.
- llei Azaña sobre l'exèrcit: els militars havien de jurar la Constitució o retirar-se del servei actiu cobrant el 100 % dels sous. Això tendia a alleugerir les plantilles i eliminar els militars no fiables.
- Reforma Agrària: congelació dels arrendaments rurals, control sindical dels contractes, expropiació sense indemnització de les terres de la noblesa, i amb indemnització als terratinents. Les terres eren expropiades per l'Estat i lliurades als pagesos a canvi d'un lloguer mòdic i fix. Els recursos judicials dels terratinents van limitar la quantitat de terres repartides als pagesos.
- llei de vaga, jurats mixtes, dret de contractació col·lectiva ( elaborats per Largo Caballero, ministre de Treball, dirigent de l'UGT ).
- Estatut d'Autonomia de Catalunya: cooficialitat del català; Govern, Parlament i lleis pròpies; autonomia econòmica; competències del govern central en defensa, ordre públic i relacions exteriors. El primer President de la Generalitat serà Francesc Macià, vell revolucionari que havia intentat la proclamació de la República Catalana en època de Primo de Rivera a través d'un cop militar; i a la seva mort, Lluïs Companys.
El govern de la República, en aquesta fase, es va haver d'enfrontar
- amb la crisi econòmica general de 1929,
- amb intents de pronunciament militar, animat per les forces socials més conservadores terratinents , Església Catòlica: la Sanjurjada ( 1932 ), fracassada per la vaga general de Sevilla;
- amb la " gimnàstica Revolucionària " de la CNT que, influenciada cada vegada més pels dirigents més radicals de la FAI, va intentar un seguit d'aixecaments parcials preparatoris de la " Revolució Social " ( Alt Llobregat, Castilblanco, Casas Viejas... ).
- amb l'hostilitat de l'Església Catòlica, que crea organitzacions de propaganda anti-republicana ( Acción Nacional de Propagandistas Católicos ) i anima a la creació d'una coalició de tots els partits de dreta ( la CEDA de Gil Robles).
Per assegurar el manteniment de la legalitat republicana es va utilitzar una combinació de feblesa cap a les forces més conservadores i de brutalitat cap als anarquistes ( fet al qual, sens dubte, no eren alienes les conviccions antidemocràtiques de les forces d'ordre públic, heretades del període anterior ).
A les noves eleccions de Novembre de 1933 hi ha una clara victòria de les forces de centre-dreta i dreta ( 60% ), amb resultats febles de l'esquerra ( 20% ) i del centre-esquerra. Sens dubte, l'abstenció anarquista ( amb el desencís creixent per la manca de resolució dels problemes de fons, i la repressió ) i les característiques del vot femení tenen un paper, que encara no han arribat a clarificar els historiadors.
El nou govern de centre-dreta és presidit per Alejandro Lerroux, i la possibilitat d'entrada de ministres d'extrema dreta ( Gil Robles, que imitava l'estil feixista italià ) al govern i l'anul·lació de gran part de les mesures del bienni anterior ( de la Reforma Agrària, per exemple ) van ocasionar una crisi revolucionària.
Aquesta crisi ( Octubre de 1934 ) va ser doble: a Catalunya, nacionalista; a Astúries, feta per l'UGT i CNT estrenant la unitat d'acció sindical revolucionària. La repressió del govern va ser brutal ( milers d'afusellaments a Astúries, empresonament dels dirigents de la CNT i de l'UGT; anul·lació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ), fet que va ocasionar una forta radicalització del conjunt dels obrers i pagesos, en torn a formacions radicals ( sector Largo Caballero de l'UGT, PCE, POUM, C.N.T.-F.A.I. ) i al vot en les properes eleccions ( avançades per escàndols de corrupció: estraperlo ).
Naixia el Front Popular, al qual s'enfronten les forces de dreta, liderades per la Confederación Española de Derechas Autónomas, dirigida per Gil Robles.
El Front Popular va guanyar les eleccions clarament ( Febrer de 1936 ), amb el següent programa:
- amnistia per a presoners polítics ( això va conduir la CNT a no recomanar l'abstenció ).
- restabliment dels Estatuts d'Autonomia.
- reforma fiscal.
- represa de la reforma agrària i de l'ensenyament.
Les noves Corts van destituir el President Alcalá-Zamora i van escollir Manuel Azaña nou President. Casares Quiroga va presidir el govern fins a l'esclat de la guerra civil. La violència ( assassinats de militants de dreta, com Calvo Sotelo, i d'esquerra, fets per pistolers de Falange Española de Primo de Rivera ) va incrementar-se i els militars van preparar un cop d'Estat en combinació amb l'Església, els terratinents i les forces polítiques de dreta ( carlins, FE y de las Juntas de Ofensiva-Nacional Sindicalista... ).
LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA 1936-39.
El cop va fracassar com a pronunciament ( les ciutats, les regions més industrialitzades, la major part de la població van quedar en la zona republicana ), i es va convertir en una guerra civil.
La causa d'aquest fracàs va ser la resistència de les forces revolucionàries ( CNT, partits marxistes, UGT ), més que no pas per la fidelitat de les forces de seguretat al govern.
Així, haurem de distingir entre el territori controlat per la República i el controlat pels colpistes militars:
EL TERRITORI REPUBLICÀ.
El territori republicà va experimentar una disjuntiva molt important: guanyar la guerra o fer la revolució ? El cop no havia estat aturat pel govern, sinó per les forces revolucionàries populars; els qui es van mobilitzar no ho van fer per defensar la República burgesa, sinó per fer una revolució socialista.
Ara be, barallar-se per les diferents concepcions socialistes mentre els militars guanyaven la guerra, era un suïcidi. Dedicar-se a la guerra i no fer cap transformació revolucionària, una traïció i un fet desmoralitzador.
La solució va ser híbrida: mantenir les institucions republicanes, crear noves institucions revolucionàries ( Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell de les Col·lectivitats d'Aragó ), permetre els intents de revolució en les zones controlades per les milícies anarquistes, crear un exèrcit fidel al govern central i unes forces de seguretat fiables.
Aquesta solució no va aconseguir la seva finalitat: les nacions estrangeres no van ajudar el govern legítim republicà, per por al triomf del socialisme; es va haver de dependre en exclusiva de l'ajuda de l'URSS, fet que va exagerar la influència política del Partit Comunista d'Espanya; es va produir una lluita pel poder entre els comunistes i, per l'altra banda, anarquistes i marxistes no dependents de Moscou.
Podem distingir dues fases:
1ª: Juliol del 1936 a Maig del 1937 ( voluntaris internacionals, defensa de Madrid, mort de Durruti, col·laboració dels anarquistes en el govern ). Govern Largo Caballero.
2ª: Maig de 1937 a Abril del 1939 ( eliminació dels partits marxistes rivals del PCE: POUM, caiguda del govern Largo Caballero, dissolució de les institucions controlades pels anarquistes, derrota militar ). Govern Negrín.
Les causes de la derrota de la República van ser:
- manca d'ajudes militars exteriors suficients per contrapesar el massiu ajut d'Alemanya, Itàlia i Portugal als " nacionalistes ". La postura de França i Anglaterra va ser decepcionantment miope: van veure els fets com locals i van preferir una espanya dictatorial a una espanya socialista; sense veure l'aspecte global, internacional, de l'ascens del feixisme i la preparació de la Segona Guerra Mundial.
- ajuda dels marroquins a l'exèrcit franquista, com a sortida econòmica als aturats, però també com a reacció al fet que la República no va voler permetre la independència del Marroc.
- desunió de les forces republicanes.
- manca de fidelitat de les forces d'ordre públic i de l'oficialitat de l'exèrcit en el moment del cop.
- desorganització de l'economia ( zones productores de primeres matèries en mans dels franquistes ).
EL TERRITORI " NACIONAL ".
En el territori " nacional " es produeixen conflictes de poder, resolts de forma més fàcil que en l'altre zona:
- Falange Española i Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista es troben sense dirigents ( mort de Ledesma Ramos, execució de José Antonio Primo de Rivera ); els monàrquics carlins i els alfonsins es neutralitzen mútuament.
- l'església catòlica no té una postura alternativa ni un projecte propi, tan sols vol fer caure la República i un nou govern que respecti els seus privilegis tradicionals. Acaba de crear-se ( 1935 ) una institució secreta que sí té un projecte propi, la conquesta de poder polític i econòmic per als membres de la pròpia organització, i que més endavant observarem en acció ( Opus Dei ).
- els diversos generals autors del cop han de triar un cap únic; el general Sanjurjo, més antic, mor en un " misteriós " accident d'aviació i Franco acaba per ser nomenat cap de l'Estat ( 1 Octubre de 1936 ).
Franco crea un partit únic ( Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional.Sindicalista ), tot eliminant els dirigents que tenen concepcions diferents ( Manuel Hedilla ) i insinúa la restauració d'una monarquia en un futur indeterminat.
Hi ha una vacil·lació entre diverses definicions ideològiques: monàrquiques, nacional-sindicalistes, nacional-catoliques..., que s'utilitzen de forma oportunista, segons interessa al dictador.
La repressió antisocialista unifica plenament sota el seu liderat totes les forces del seu bàndol.
L'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i Portugal van ajudar de forma decisiva a la victòria militar ( Legió Còndor, Corpo di Truppe Volontarie ); Anglaterra ( que va rebre garanties dels franquistes de seguir rebent els metalls de Rio Tinto i Almadén ) i França van inhibir-se, tot ajudant, en la pràctica els franquistes ( bloqueig de les costes republicanes, però no de les franquistes ).
EL FRANQUISME 1939-1975.
a> El període 1939-43.
Aquest període està marcat per la convicció en la victòria de Hitler i Mussolini en la Segona Guerra Mundial, i, per tant, pel predomini del paper polític dels falangistes, afins a la ideologia dels feixistes ( Serrano Súñer, Girón de Velasco, Arrese ). Per part de l'Esgésia Catòlica hi ha una pugna pel control de l'Educació. L'Opus Dei aconsegueix controlar el Consejo Superior de Investigaciones Científicas i moltes càtedres universitàries.
Franco i, en el seu nom, el seu cunyat Serrano Súñer, intenten aconseguir compensacions per a Espanya per tal d'entrar en la Segona Guerra Mundial. La postura de Hitler era que Espanya permetés el pas de tropes alemanyes per tal de conquerir Gibraltar i tancar el Mediterrani i, per tant, el Canal de Suez a Gran Bretanya.
El projecte va fracassar per la petició de Franco del Marroc francès com a compensació ( Hitler creia més important, per assegurar la fidelitat del govern Petain, mantenir la integritat de França, que no pas el " favor " de Franco ), i per les insinuacions del govern de Winston Churchill de la invasió de les Canàries si Espanya ocupava Gibraltar.
Franco, però, va enviar una divisió de voluntaris ( la " División Azul " ) contra la Unió Soviètica, integrada en l'exèrcit nazi.
En aquest període, Franco manté una repressió ferotge contra qualsevol força hostil en el període de guerra: contra els nacionalistes bascos i catalans ( anul·lació dels Estatuts d'Autonomia, prohibició de l'ús públic de les llengües i de qualsevol activitat autonomista, execució de Lluís Companys ); contra els sindicalistes ( UGT i CNT prohibides, execució dels dirigents i militants, empresonament dels simpatitzants ); contra els comunistes i socialistes; contra els partits republicans... Són desenes de milers les persones executades de forma sumària ( sense judici, o amb paròdies de judici ) durant la guerra i en aquests anys de postguerra per les autoritats franquistes.
Es van declarar " rebels " a l'autoritat totes les persones i institucions que no s'haguessin afegit al " Movimiento " del 18 de Juliol. Així, es van fer investigacions per esbrinar la postura individual, de manera que la majoria de mestres, metges, periodistes, funcionaris, etc. van ser acomiadats ( i, sovint, empresonats )i substituïts per d'altres " afectos " al règim.
Es van anul·lar totes les lleis republicanes de contingut social: reforma agrària, arbitratge de conflictes laborals; les que entraven en conflicte amb els interessos de l'Església; les que garantien els drets individuals i nacionals...
Els derrotats en la guerra, en el període, es veuen abocats als camps de concentració fins a l'esclat de la guerra mundial; a la captura pels nazis i la mort en els camps d'extermini durant la Segona Guerra Mundial ( a Mauthausen van morir més de 7.000 republicans espanyols ); a la resistència armada contra Hitler i contra Franco i a un exili que durarà 40 anys.
El pretendent " alfonsí ", Joan de Borbó, va " apostar pel cavall perdedor ", intentant ser reconegut rei d'Espanya per Hitler després d'una hipotètica victòria alemanya a la II GM.
Es fan les lleis que havien de donar una apariència de legitimitat al sistema franquista:
- Fuero del Trabajo ( 1937 ) ( prohibició de sindicats obrers; sindicalisme vertical, amb integració en una única organització sindical dels empresaris, el govern i els treballadors; intervencionisme estatal en la fixació dels salaris; anul·lació del dret de vaga ).
- Ley de Cortes ( 1942, sense cap poder real i no escollides per sufragi ).
b> el període 1943-1950
Aquest va ser el període de consolidació del poder franquista:
- eliminació dels més clarament favorables a Hitler de l'entorn de Franco ( Serrano Súñer ). Són substituïts per polítics monàrquics i catòlics ( Jordana, Martin Artajo, Castiella... ). Un simpatitzant de l'Opus Dei assoleix ( i incrementarà ) la confiança i la influència sobre Franco: Luís Carrero Blanco.
- fracàs de l'intent d'invasió dels guerrillers comunistes i anarquistes que, fugits d'Espanya, havien mantingut la lluita en la resistència antinazi i ara intentaven derrocar Franco.
- fracàs de la política de bloqueig dels països vencedors de l'Alemanya nazi. Espanya es veu reduïda a la misèria ( tancament de fronteres, nivell de vida de 1950: el 50% del de 1935, no reconeixement diplomàtic, la pesseta no serveix per a fer compres internacionals... ), però Franco no cau i els aliats no creuen necessària la invasió del país: ben aviat, la tensió entre els Estats Units i la resta de països capitalistes i, de l'altra banda, la Unió Soviètica, significarà l'acceptació del més anticomunista dels governs europeus, el de Franco.
- Franco, aconsellat per Luís Carrero Blanco i l'Opus Dei, va jugar molt hàbilment ( 1947 ) aconseguint del pretendent " alfonsí " Joan de Borbó, comte de Barcelona, ( el pare de l'actual monarca ), la seva inhibició política a canvi de la promesa de restaurar la monarquia després de la retirada ( o desaparició ) del dictador.
Joan de Borbó havia continuat fent maniobres polítiques, intentant ser reconegut rei pels partits republicans de l'exili, a canvi de reinar democràticament.
El comte de Barcelona va lliurar el seu fill Joan Carles a les autoritats franquistes per a la seva educació ( va tenir preceptors de l'Opus Dei ) i preparació per a la successió.
En tot el període es manté en vigor el racionament, el mercat negre, la repressió...
Maniobra del cincpuntisme ( intent de captar per al sindicat franquista els cenetistes empresonats; van preferir deixar-se afusellar ).
Continua la institucionalització de la Dictadura:
- Fuero de los Españoles ( 1945 ) que establia una sèrie de drets individuals, que a la pràctica no es complien.
- Ley de Referendum ( 1945 ), que permet presentar a votació popular lleis a les quals es vol donar apariència d'acceptació majoritària, o que no es vol discutir en les Corts .
- Ley de Sucesión (1947 ), que defineix que el successor de Franco serà un rei.
c> el període 1950-57
En aquest període es produeix l'acceptació definitiva del règim del general Franco per part de la resta de països occidentals:
- préstecs nord-americans ( 62.500.000 $ el 1950 ).
- entrada d'Espanya a l'ONU.
- tractat bilateral entre USA i Espanya, pel qual els Estats Units obtenien bases militars a Espanya, a canvi de cedir material militar obsolet al general Franco.
Es produeix una primera obertura a l'exterior: s'obren les fronteres i, com a conseqüència, acaba el racionament dels productes bàsics ( 1952 ).
El Concordat de 1951 atorga a l'Església Catòlica la censura sobre totes les publicacions, l'ensenyament obligatori de la religió catòlica a les escoles, exempció d'impostos, cobrament de salaris; Franco obté el dret de proposar els bisbes.
Inflació i, com a conseqüència, represa de les mobilitzacions obreres. Entrisme.
Fruït de la nova situació, més normalitzada, augmenten els fenòmens de vagues i boicots obrers ( tramvies, 1951, que va acabar amb una puja de sous del 25%, mineria ). Havent fracassat els intents de les forces socialistes, comunistes i anarquistes, de derrocar Franco per la força, s'abandona progressivament l'activitat guerrillera ( maquis anarquista actiu fins al 1964 ) i es comença a pensar en actuacions de masses.
En aquest moment queda clara l'existència d'un dilema per a la Dictadura franquista: la continuació del model fortament influït per Falange Española, amb aïllament internacional, intervencionisme estatal, " populisme " i marasme econòmic; o, alternativament, el model " tecnòcrata ", proposat per l'Opus Dei: modernització, apertura econòmica a l'exterior, liberalització de l'economia, " aperturisme " polític que permeti la perpetuació de les estructures franquistes, fins i tot després de la desaparició del dictador.
d> el període 1957-73
Aquest és el període més important del franquisme: les transformacions econòmiques ( que més endavant explicarem ) permeten sacsejar l'endarreriment secular espanyol i modernitzar el país, tot intentant mantenir i perpetuar l'obsolet règim franquista ( tot i que aquesta darrera pretensió acabarà fracassant ).
D'una banda, sorgeix de nou el moviment obrer amb vagues ( segones vagues de tramvies, vaga a la mineria asturiana, i noves formes organitzatives que obliguen el règim a cedir en aspectes importants ( puges de sous del 25% al 70% ).
El dictador, al mateix temps que manté la repressió política ( amb un protagonisme creixent de l'almirall Carrero Blanco ), lliura a equips de ministres de l'Opus Dei ( Gregorio López Bravo, Laureano López Rodó, López de Letona, Ullastres, Mariano Navarro, Villar Palasí ...) les qüestions econòmiques: són els tecnòcrates.
Ells elaboraran el Plan de Estabilización ( 1959 ) i els Planes de Desarrollo Económico y Social ( 1964-75 ); ells són els responsables de la nova emigració ( econòmica i no política ) de finals dels 50, amb més de 1.500.000 espanyols fugits de la misèria ( que amb les remeses de divises a les famílies van permetre comprar màquines a l'exterior ); dels plans de regadiu de les terres dels latifundistes, pagats amb els impostos de tothom; de permetre la baixa en el preu del pa i, per tant, l'èxode rural; les ciutats dormitori caòtiques en els entorns de les ciutats industrials; de l'obertura al turisme; de les inversions estrangeres ( SEAT-FIAT ).També són ells els que dissenyen un sistema d'ensenyament universal, obligatori i gratuït, que divideix els estudiants als 14 anys: BUP i FP.
En front d'aquesta ofensiva de l'Opus Dei, tan sols hi ha com a ministres no adherits a aquest moviment Fraga Iribarne, Solís Ruiz i Castiella. Ells encaren una altra forma d'apertura: llei de Premsa de 1964, sistema de pensions ( seguretat Social ). Aquest grup intentarà fer caure els ministres de l'Opus Dei amb el permís de publicar l'escàndol MATESA en els diaris, però la crisi oberta ( 1969 ) significarà un nou govern monocolor de l'Opus Dei, i amb Carrero Blanco com clar successor de Franco. Ara es dissenya un sistema legal que lligarà les mans al nou rei i l'obligarà a governar d'acord amb el " sistema " franquista.
Aquest desenvolupament econòmic, acompanyat del declivi del dictador i del seu règim, va ser acompanyat del naixement d'una nova oposició: mentre esllangueixen la CNT i el PSOE, es crea ETA al país basc ( 1959 )( que commourà l'opinió pública mundial amb les activitats de protesta contra el Procés de Burgos i que acabarà amb la vida de Carrero Blanco, el 20 de Desembre de 1973, destruint la possibilitat de continuïsme franquista després de la mort del dictador ); es crea el Sindicat Comisiones Obreras ( 1964 ), de base assembleària ( com l'antiga CNT ) i " entrista " en el Sindicat Vertical franquista. Curiosament, l'escalada del poder per part del sector més integrista de l'Església Catòlica ( l'Opus Dei ), es produeix en un canvi de tendència de l'Església Catòlica en general: el Concili Vaticà Segon, que significa una apertura de l'Església als obrers, a les altres religions... Sorgeixen moviments de base catòlics identificats amb el socialisme.
L'atemptat contra l'Almirall Carrero Blanco va desmuntar el projecte successori del dictador. Aquest havia abandonat el càrrec de cap del Govern ( retenint el de cap d'Estat ), en la previsió de la seva mort. El nou govern ( Carlos Arias Navarro ) va estar més centrat en la repressió i, sense la protecció de Carrero, l'Opus Dei va perdre els ministeris, tot i comptar amb la carta amagada de la influència sobre el príncep Joan Carles.
LA TRANSICIÓ POLÍTICA ( 1973-77 )
Encara en vida de Franco, Carlos Arias Navarro ( famós durant la guerra civil com a Governador Civil de Màlaga, on va fer executar 2.000 persones ) va succeir Carrero Blanco; i, a la mort del dictador ( 20 de Novembre de 1975 ), va ser confirmat com a cap de govern.
Els darrers anys de la vida de Franco van desenvolupar-se en mig d'una crisi general: la crisi econòmica de 1973 (el petroli ), la conflictivitat ssocial ( vagues ), augment de la força d'ETA, caiguda de les dictadures de Portugal i Grècia, ajut nord-americà a Marroc per arrabassar-li el Sahara a Espanya...
La mort de Franco ( 20 de novembre de 1975 ) va significar una curta i tibant coexistència de Carlos Arias Navarro amb el rei Joan Carles I, el qual va acabar destituïnt Arias ( Juny ) i, llavors el nou cap de l'Estat, es va trobar amb unes Corts dominades pels franquistes i l'obligació legal de triar d'entre tres candidats escollits pel Consejo del Reino. Herrero Tejedor i Torcuato Fernández Miranda ( ambdós de l'Opus Dei ) van aconseguir una terna amb Gregorio López Bravo i Adolfo Suárez González ( ambdós de l'Opus Dei ) i Federico Silva Muñoz.
El nou govern d'Adolfo Suárez, gràcies a la moderació de les forces antifranquistes, i amb el fet combinat d'una una pressió creixent del conjunt dels espanyols ( vagues, manifestacions, assemblees... ) van aconseguir el miracle: desmuntar " legalment ", d'acord amb les lleis franquistes, el franquisme; fet que no va donar excusa per intervenir els caps militars, convençuts franquistes.
El rei i Suárez van elaborar una estratègia per desmuntar el franquisme, en aquesta seqüència:
- Ley para la Reforma Política ( setembre 76 ), en la qual les Corts acceptaven el canvi en el funcionament polític i en els mecanismes d'elecció de les pròpies Corts. Ratificada per Referendum ( desembre )
- Amnistia política per als esquerrans presos o buscats i per als franquistes, implicats en les il·legalitats comeses contra els anteriors.
- Acord amb Felipe González ( llavors tan sols dirigent d'un sector d'un raquític PSOE, sense cap paper rellevant en els darrers anys del franquisme ).
- Ley de libertad sindical.
- Legalització del Partido Comunista de España ( jugada molt arriscada per l'oposició de la majoria de caps militars ) ( 1977 ).
- eleccions pluripartidistes de Juny de 1977 per a Corts Constituents. Això era la culminació del procés democratitzador.
Les eleccions van donar la majoria relativa a la UCD ( 31 % ) ( formació política de Suárez, creada per fer possible l'operació de transició, i en torn de la qual es van agrupar tots els que no eren d'esquerres, excepte els més clars franquistes, agrupats en Alianza Popular, avui Partido Popular, que va obtenir un 8.5% de sufragis ) , amb un PSOE a curta distància ( 28.5 % ) i un PCE amb menys d'un 10 % dels vots.
LA MONARQUIA CONSTITUCIONAL I DEMOCRÀTICA. ( 1977-1997 )
a> Els governs d'UCD.
Les noves Corts van elaborar la nova Constitució ( actualment en vigor ) de 1978, els punts fonamentals de la qual són:
- monarquia democràtica.
- sobirania popular.
- unitat d'Espanya ( garantida per l'exèrcit ), amb dret d'autonomia de les regions integrants.
- cooficialitat de les llengües pròpies en els àmbits regionals.
- respecte de les llibertats individuals.
- Estat no confessional.
- defensa de la propietat privada, que ha de tenir una funció social.
- Dues cambres parlamentàries. El Senat, cambra territorial.
- sufragi universal directe i secret.
- iniciativa legislativa del govern i del Parlament.
El govern Suárez va acabar fracassant per enfrontaments interns ( potser fomentats per l'Opus Dei? Els membres d'aquesta organització es van incorporar, sobre tot al Partido Popular ) i va dimitir, essent substituit per Calvo Sotelo. En la cerimònia de transmissió de poders d'ambdós, es va produir el conflicte més greu de l'etapa democràtica: el cop d'Estat del 23 de Febrer de 1981. El tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina va capturar amb un escamot totes els parlamentaris i diversos caps militars ( Armada, de l'Opus Dei, el principal; Milans del Bosch, capità general de València ) van donar-li suport. La crisi es va resoldre, finalment, per l'actuació del rei, ordenant els caps militars que l'obeïssin a ell personalment i a les autoritats constitucionals. Tejero es va acabar lliurant.
b> Els governs del Partido Socialista Obrero Español.
Suárez va abandonar UCD, va fundar el CDS i les següents eleccions ( Octubre de 1982 ) van donar majoria absoluta al PSOE, repetida a les eleccions de 1986, 1989 i majoria simple el 1993.
En aquest període, els governs del PSOE han incorporat Espanya a l'OTAN i al Mercat Comú; han modernitzat estructures viàries; han aprovat lleis sobre objecció de consciència, avortament; han universalitzat la protecció social, les pensions, l'atenció sanitària; al mateix temps, han arrossegat el problema de l'atur, generat a partir de la crisi general de 1973, no han emprés cap tipus d'acció profunda, sinó que, simplement, han redistribuit una part de la riquesa obtinguda d'una pressió fiscal creixent i fent recurs a un endeutament creixent; i s'han vist implicats en greus afers de corrupció ( cas Roldán, cas Mariano Rubio, cas GAL ).
Després de la pèrdua de majoria absoluta, el PSOE va buscar el recolzament parlamentari de Convergència i Unió, tot i la inicial ofensiva centralista ( LOAPA ) dels primers anys de majoria absoluta.
No queda clara la implicació de " forces fàctiques " ( banquers, com Ruiz Mateos, de l'Opus Dei, i Mario Conde; empreses de mitjans de comunicació, com Mundo i la COPE... ) en les campanyes dels mitjans de comunicació en relació amb aquests escàndols.
c> El govern del PP.
Les darreres eleccions de Març de 1996 han donat majoria simple al P.P., obligant-lo a pactar el seu programa electoral amb les forces nacionalistes de Catalunya ( C. i U. ), d'Euskadi ( Partit Nacionalista Basc ) i Canàries ( Coalición Canaria ). El resultat és un conjunt de promeses difícilment compatibles a llarg termini: baixar impostos, cedir més recursos a diverses regions, disminuir el dèficit, disminuir l'atur, entrar en la unificació del mercat de Maastricht, no disminuir la despesa social, disminuir el deute, disminuir la despesa pública...
ECONOMIA I SOCIETAT.
Durant el segle XX, la societat espanyola ha viscut transformacions demogràfiques espectaculars:
- l'augment de la població ( de 18.6 milions d'habitants a 40 )
- la disminució de les taxes de natalitat ( del 34 %. al 11 %. ) i mortalitat ( de 28%. a 8%. )
- allargament de l'esperança de vida ( de 30-35 anys a 77 )
- envelliment de la població ( d'una edat mitjana de 18-20 a 36-38 )
- disminució del tamany de les famílies ( d'una mitjana de 6 fills per família a una mitjana de menys de 2 )
- una dràstica disminució de la taxa de mortalitat infantil ( de 250%. a 12%. )
- pas d'un saldo migratori negatiu ( 4.000.000 d'emigrats fins al 1970 ) a un de positiu ( retorn dels emigrats, immigració africana i sud-americana )
- disminució de la població rural i fort creixement urbà, amb les seves implicacions sobre la població activa: 67% de pagesos a l'inici del segle, 10% ara
- increment de la població activa del sector serveis que l'any 80 havia superat la industrial
Cal remarcar que totes aquestes transformacions s'han concentrat en el període 1957-ara, donat que la guerra civil i la postguerra van fins i tot augmentar els trets arcaics de la societat espanyola.
El camp espanyol ha estat condicionat pels següents elements:
- les polítiques proteccionistes estatals ( fortes durant els governs Maura-Cambó, Primo de Rivera i primers franquistes ) que asseguren un preus agraris elevats, la forta rendibilitat de les inversions en compra de terres i la poca competència que garanteix no haver d'invertir en maquinària; hi ha, però, conjuntures exportadores, com la Primera Guerra Mundial i períodes menys proteccionistes que acaben forçant l'èxode rural i la decadència dels terratinents ( 1957-ara ).
- les repetides polítiques de regadius ( Primo de Rivera, Segona República, Planes de Desarrollo Económico y Social ), que, d'un punt de vista econòmic són favorables ( creen llocs de treball, augmenten la producció agrària ), però, d'un punt de vista social i ecològic no sempre són correctes ( el dèficit estatal causat per les obres es paga amb impostos de sectors més productius; els més beneficiats són els terratinents, que veuen revaloritzades gratuïtament les seves propietats; els regadius acaben amb ecosistemes estalviadors d'aigua, substituint-los amb explotacions malbaratadores ).
- mecanització tardana ( a partir dels Planes de Desarrollo ).
- manteniment de les estructures socials i econòmiques injustes, ineficients i crispadores: el latifundisme. El fracàs de la Reforma Agrària de la Segona República és el més greu de la Història d'aquest segle, i més si tenim en compte que les actuals lleis aprovades pels Parlaments Autonòmics afectats, estan trobant greus dificultats per a portar-se a terme. Aquesta ineficiència agrària va condicionar l'emigració espanyola, la manca de demanda dels productes industrials, els costos salarials elevats i una política proteccionista que no ha permès el progrés tecnològic.
La indústria espanyola durant el segle XX ha experimentat les següents conjuntures:
- 1900-1914: atonia per la pèrdua dels vestigis de l'Imperi Colonial, la crisi de la fil·loxera, els costos elevats i l'endarreriment tecnològic. Els governs intenten la protecció del mercat interior ( construccions navals, etc ).
- 1914-1918: boom a causa de la Primera Guerra Mundial. S'aprofita per liquidar els deutes anteriors i s'exporta de tot.
- 1918-1923: crisi molt greu ( final de la guerra, necessitat de refer les màquines sobre-utilitzades durant la guerra, conflictivitat social ). S'acaba amb el lliurecanvi anterior i es torna als aranzels proteccionistes ( Maura-Cambó ).
- 1923-1930: proteccionisme, monopolis estatals i despeses deficitàries de l'Estat durant la dictadura Primo de Rivera.
- 1930-1957: les dificultats de la crisi de 1929, els conflictes socials de la República, la Guerra Civil i la postguerra ocasionen un endarreriment brutal del nivell industrial espanyol.
- 1957-1973: fort creixement industrial basat en la penetració dels capitals estrangers ( FIAT, RENAULT, CITROEN, FORD, etc. ), en els baixos salaris, el " pluriempleo " i l'aportació de divises del turisme i dels emigrats per anivellar la balança comercial deficitària.
- 1973-1983: greu impacte de la crisi econòmica general( petroli, inflació generalitzada, problemes de canvis monetaris... ) que han ocasionat el greu fenomen de l'atur creixent ( nivell màxim pròxim als 4.000.000 d'aturats; mínim, en bones conjuntures, 2.500.000 ).
- 1983-1992: conjuntura alcista, marcada per l'entrada en el Mercat Comú europeu i, per tant, per fortes inversions extra-europees per tal d'accedir a l'interior de la Comunitat, i per les facilitats en les inversions del socis comunitaris.
- 1992-1996: nova crisi que porta a serioses reflexions sobre l'Estat del Benestar ( pensions, salaris mínims, contractes laborals... ).
-1996-97: Nova conjuntura alcista, marcada per les perspectives de la integració europea.
La societat espanyola ha experimentat diverses transformacions importants en el camp del sector serveis:
- domini econòmic creixent dels grups bancaris ( a partir de la postguerra ).
- importància del sector turístic ( especulació immobiliària, llocs de treball , divises... ).
- privatització creixent de serveis públics: Telefònica, Iberia, distribució de carburants, etc.
La societat espanyola no ha acabat de superar la polarització social dels anys trenta, en què tan sols hi havia unes 200.000 ( 105.000 grans burgesos i 86.000 latifundistes ) famílies riques, 2.000.000 eren simplement benestants i més de 5.000.000 ( 1.700.000 jornalers, 2.400.000 obrers, 900.000 petits propietaris rurals ) maldaven per la supervivència.
Les desigualtats actuals es manifesten en la geografia diferencial de l'atur ( 10-12% a Catalunya, 30-35% a Andalusia i Extremadura ), de la renda familiar ( més de 2.000.000 a Catalunya i Balears, menys d'un milió a Extremadura i Andalusia ).
L'atur i la competitivitat que margina els qui no assoleixen determinades fites personals i professionals generen un " Quart Món " de 8.000.000 de pobres al nostre país, més marcats per la manca de perspectives que per penalitats en la supervivència.