|
|||||||
|
|
|
|||||
|
|
|||||||
L'URSS DES DE STALIN FINS A LA SEVA CAIGUDA.
mailto:jreyes@pie.xtec.es per a comentaris.
3.8. LA DESESTALINITZACIÓ.
Després de la mort de Stalin, eliminat Beria ( responsable de les darreres purgues stalinistes i possible successor de Stalin ), Malenkov va semblar imposar-se ( encara que Mikoian, Molotov, Bulganin i Khruixtxov compartien el poder ). La seva política de millorar les condicions de vida obreres, augmentant les inversions de la indústria lleugera, va fracassar, en part a causa de les baixes collites, i va esser succeït per Khruixtxov.
Aquest va augmentar les terres en explotació al Turquestan i Siberia, en un intent de millorar els resultats agraris.
La seva actuació principal va esser la liquidació del monopoli estatal sobre les estacions de tractors i maquines, i la seva transferència als Kolkhozi, que obtingueren la possibilitat de decidir la seva política d'inversions i de donar un ús als seus beneficis d'acord amb la voluntat dels membres cooperativistes.
Aixi mateix, va liquidar els camps de concentració stalinistes i la política de purgues dels opositors polítics.
També va ordenar intervenir en la crisi de Suez, pressionant Gran Bretanya i França per aconseguir l'evacuació d'Egipte, en aquell moment aliat de l'U.R.S.S. i va ordenar intervenir militarment a Hongria ( 1956 ), en front d'un suposat perill de trencament del bloc socialista.
En canvi, la crisi dels míssils de Cuba ( 1962 ), que va acabar amb la retirada d'aquestes armes de l'illa per part de l'U.R.S.S. i l'aixecament del bloqueig nord-americà i la retirada de míssils similars a Turquia, va significar una certa pèrdua de prestigi per a Khruixtxov, que cal afegir a les dificultats agràries no solventades, i va esser substituït el 1964 per un nou govern col.lectiu: Brezhnev, Podgorny i Kosigyn.
Les principals actuacions varen esser la intervenció militar a Txecoslovàquia per tal de reprimir les reformes democratitzadores dins del socialisme dels dirigents comunistes txecoslovacs ( Dubcek, Svoboda... ), justificades com a un intent d'evitar una eventual sortida d'aquest país del bloc socialista, l'ajut al Viet-Nam en la seva guerra contra els U.S.A., la signatura d'acords de limitació d'armes nuclears amb els U.S.A., i la intervenció de tropes soviètiques a l'Afganistan per recolzar un govern comunista en lluita amb les guerrilles fonamentalistes islàmiques que gaudien de l'ajuda del Pakistan i els U.S.A.
3.9. LA PERESTROIKA DE GORBATXOV.
La postura de tibantor amb els U.S.A., ocasionada per temes tals com Afghanistan, els míssils nuclears d'abast mitjà a Europa o els plans d'implementar un sistema de guerra espacial, varen coincidir amb dos mandats breus de la política soviètica ( Andropov i Txernienko ), de tal forma que Mikhail Gorbatxov va heretar bona part dels problemes acumulats durant 70 anys.
Va intentar millorar les relacions amb Occident mitjançant ofertes concretes de desarmament als U.S.A., que finalment van cristal.litzar en els acords de 1987, sobre missils d'abast mitjà, i de 1991 en torn a les altres armes nuclears ( estratègiques ), químiques i convencionals, la retirada de les tropes soviètiques de l'Afganistan ( 1989 ).
L'aspecte més important fou la dissolució del Pacte de Varsòvia, l'acceptació de la reunificació d'Alemanya ( que clou jurídicament la II Guerra Mundial ), la retirada gradual de totes les tropes a l'estranger i l'acceptació de la pèrdua de poder dels partits comunistes de l'Europa Oriental, inicialment perdedors de les eleccions democràtiques.
Les reformes interiors, com ara la " glasnost " o obertura informativa, facilitat de crítica, més respecte als drets humans, etc., o la " perestroika " o reestructuració econòmica i política, van anar de costat d'una crisi econòmica i un rebrot dels conflictes interètnics i nacionalistes. La manifestació més greu de la crisi va ser la inflació i l'acaparament de productes ( per especular o per part de les pròpies repúbliques que no volien patir manca de mercaderies ).
En el terreny econòmic, es van assajar les mateixes reformes proposades els anys 60 per economistes soviètics ( Liberman ) i txecs ( Ota Sik ): augment de l'autonomia de les empreses, en quant a inversions, primes salarials, exigència de nou d'una rendibilitat que justifiqui el seu manteniment; facilitar l'activitat de petites empreses individuals o cooperatives, sense assalariats, sobre tot de serveis, per tal de millorar la qualitat de vida i absorbir l'atur generat pel tancament de les empreses no rendibles; establiment d'empreses estrangeres per tal d'accedir a tècniques i capitals occidentals, en règim d'empresa mixta, que obté beneficis per al país inversor mitjançant exportacions a tercers.
Així es creava una competència amb les empreses soviètiques que estimularia la productivitat.
En quant a agricultura, retorn de les explotacions individuals a cooperativistes kolhozians que ho dessitgin, per periodes de 50 anys renovables indefinidament, i amb ajudes estatals per inversions, amb la possibilitat de vendre lliurement els productes obtinguts.
Aquestes reformes es van veure entorpides per resistències en l'aparell burocràtic i inèrcia i passivitat en els propis treballadors i directius, de manera que van fracassar. L'única alternativa viable semblava el trànsit a una economia de mercat, encara que està per veure què es pensa mantenir del sistema anterior: és a dir, si es tendeix a una economia purament capitalista o a un experiment amb una economia socialista de mercat.
En quant a política, es va possibilitar la presentació de candidats múltiples en cada lloc a escollir. El següent pas fou l'autorització de partits politics diferents al comunista, i eleccions lliures multipartidistes.
També en aquest cas es pot detectar un fracàs en els propòsits: els fronts populars creats s'uneixen més en torn al nacionalisme que en torn de les idees socialistes, i els partits nous es caracteritzen per renegar de l'herència de l'Estat soviètic, burocràtic, autoritari i amb un socialisme sense abundància.
La conseqüència va ser un intent de cop militar i de comunistes contraris als canvis de Gorbatxov ( president de l'URSS ), que el van detenir. L'absència de Gorbatxov va donar ocasió a Boris Ieltsin ( president de Rússia ) a vèncer el cop i imposar-se en el poder, però a través de la desmembració de l'URSS.
Aquest fracàs ha culminat en la dissolució de l'Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, la independència de les 15 repúbliques, embolicades en la crisi econòmica i els conflictes interetnics i la caiguda de Gorbatxov.
La nova situació emergent cada vegada més mostra una incapacitat de les reformes radicals tendents a reinstaurar el capitalisme " salvatge " i el mercat ( Boris Ieltsin i el seu ministre Gaidar ) per assolir una situació tolerable per la majoria de la població russa, que ha vist deteriorada brutalment la seva qualitat de vida.
Això ( que s'ha produits en igual mesura en tots els països de l'Europa de l'Est ) ha significat el retorn a governs presidits per comunistes, ara fruit d'eleccions democràtiques ( Polònia, Hongria, Eslovàquia, Bielorússia, Lituània, Ukraïna...); i, en la pròpia Rússia, una pèrdua de prestigi de Ieltsin i un fort creixement de la força parlamentària dels neo-comunistes i dels nacionalistes partidaris de mantenir les velles estructures econòmiques.
D'altra banda, la nostàlgia pel protagonisme internacional de l'URSS i la marginació actual, influeix en les postures col.lectives ( oposició a l'ampliació de l'OTAN, decissió de la Duma de Rússia d'anul.lar la separació de l'URSS...).
Cal recordar la brutalitat mostrada per Ieltsin en la repressió del Parlament, quan aquets va intentar destituir-lo ( bombardeig de la seu ). L'increment de les tensions nacionalistes al Caucas i la forma brutal i impopular com Ieltsin les ha enfrontat ( Txetxènia ), fa presagiar la caiguda de Ieltsin o la seva conversió en un dictador mantingut per l'exèrcit, a manca de generals suficientment consensuats.
Al mateix temps, el caos econòmic ocasionat per la separació de les quinze repúbliques ex-soviètiques ( manca de divises sòlides, economies incompletes i complementàries ), sembla empènyer en el sentit d'una nova forma d'unió ( potenciació de la Comunitat d'Estats Independents o reconstrucció de l'URSS ).
Tot és possible, fins i tot les més pessimistes prediccions de caos generalitzat, en una gran potència on existeixen encara milers d'armes nuclears.
4. LES RELACIONS EXTERIORS.
En un primer moment, el govern soviètic va intentar d'aprofitar les dissensions entre els Estats Capitalistes, per tal de dificultar una política de pressió militar directa sobre la U.R.S.S. Això quedà de manifest amb un acostament a la Alemanya derrotada a la I.G.M. i humiliada a Versalles. Era el període en que la Societat de Nacions constituia l'instrument polític dels vencedors i marginava tant l'URSS com Alemanya.
Aquest acostament arribà, fins i tot, a tractats militars d'entrenament i fabricació d'armes ( que permetien a Alemanya defugir algunes de les clausules del tractat de pau, mentre que permetien a l'U.R.S.S. millorar el seu exèrcit ), com el de Rapallo.
Aquesta política anava acompanyada, mentre va semblar possible una revolució mundial socialista, amb un fort recolzament de la activitat revolucionària internacional. En aquest sentit, podem afirmar que la Internacional Comunista ( la Komintern ) constituïa un instrument de política exterior.
La N.E.P. i l'intent d'acostament als païssos capitalistes va significar un descens en l'activitat de la Komintern i una millora en les relacions amb Gran Bretanya i U.S.A.
El triomf del feixisme i l'ascens del nazisme alemany varen fer reconsiderar la necessitat d'uns pactes amb els altres partits socialistes en els païssos capitalistes ( tant de temps considerats com a enemics irreconcil.liables, en gran part per la seva actuació en torn de l'esclat de la I.G.M. i de la repressió dels intents revolucionaris obrers posteriors a la I.G.M. ). Es la política dels Fronts Populars ( 1935-39 ), acompanyada d'una recerca d'acords militars amb França i Gran Bretanya per tal de protegir els païssos de l'Europa Oriental en perill evident de sucumbir a la voracitat nazi ( Xecoslovaquia, Polonia... ).
Aquesta política va fracassar perque Gran Bretanya i França varen considerar més important retrassar o evitar una guerra contra els seus Estats, encara que fós necessari sacrificar Estats de l'Est Europeu ( capitolació de Munich, 1938 ). Aquesta actitud fou interpretada per Stalin com si empenyessin Alemanya cap a un enfrontament amb l' URSS.
Per tal d'evitar una guerra en solitari amb Alemanya, retrassar-la, o, al menys, aconseguir una frontera més facil de defensar ( d'altra banda, coïncident amb la frontera ètnica russo-polonesa ), Stalin va decidir un brusc viratge de la seva política exterior: l'acostament amb l'Alemanya de Hitler ( pacte Ribbentropp-Molotov, de 1939 ), sobre la base de la no-agressió mutua i de la no-interferència d'Alemanya en l'afer del retorn a les fronteres russo-poloneses de 1920, russo-romaneses i russo-finlandeses, a canvi de la no-intervenció russa en cas d'un atac alemany a Polònia.
Aquest tractat va servir per mantenir l'U.R.S.S. apartada de la Segona Guerra Mundial fins a Juny de 1941, en que Alemanya, ocupant gran part d'Europa i donant-se com a segura vencedora de la Guerra, va decidir atacar l' URSS.
L'atac alemany va forçar l'acostament i la lluïta comú entre Gran Bretanya i Rússia, contra Hitler, i més tard, amb la unió dels U.S.A. als aliats, es va aconseguir una Aliança que va acabar decidint el futur del món, un cop acabada la II.G.M.
Aquesta aliança consistia, primerament, en una coordinació militar inter-aliada, en una ajuda econòmica i militar dels U.S.A. i de G.B. a Rússia per tal de mantenir el principal esforç bèl.lic anti-alemany, i en una lluita coordinada de tots els partits polítics, inclosos els comunistes, en els llocs ocupats per les tropes nazis i feixistes.
La culminació d'aquesta política va esser la celebració de les Conferències de Ialta i Potsdam, on s'establia que tota l' Europa Oriental ( part d'Alemanya, inclosa la ciutat de Berlin, Polònia, Txecoslovàquia, part d'Austria i Finlàndia, Hongria, Romania i Bulgària ) seria alliberada pels exèrcits soviètics, els quals procedirien a desnazificar els territoris i a efectuar eleccions supervisades per governs acceptables per a ells mateixos.
Iugoslavia, auto-alliberada, no era inclosa en aquest àmbit.
En els païssos de l'Europa Occidental, els partits comunistes, participants en la resistència anti-alemanya, participarien en governs de coalició que prepararien també eleccions. La sort d'Alemanya seria decidida en congressos posteriors.
Aquesta entesa fou mantinguda fins que els U.S.A. ( a causa de la seva superioritat militar < bombes nuclears > ) varen iniciar un trencament amb la U.R.S.S., tot acusant aquest país de manipular les eleccions a la Europa Oriental, d'intentar modificar l'estatus decidit en els tractats ( a Xina, amb l'ajuda a la guerrilla comunista, i a Grecia, amb una pretesa ajuda als comunistres grecs embolicats en una guerra civil contra el govern ). Els comunistes foren expulsats dels governs de coalició, en alguns països foren prohibits i en d'altres es modificaren les lleis electorals per impedir la victòria dels comunistes ( França ). Arreu es condicionaren les ajudes econòmiques a l'apartament dels comunistes del poder.
Fou un període marcat per enfrontaments bel.lics marginals i una forta hostilitat política i militar que gairebé va desembocar en una guerra total.
Els episodis més importants foren: el bloqueig del sector anglo-franco-americà de Berlin ( resposta a la proclamació d'independencia unilateral de la Republica Federal Alemanya ), la guerra de Corea, la creació de l'O.T.A.N., aliança encaminada a mantenir un front militar comú contra l'U.R.S.S., la persecució anticomunista als U.S.A. ( la " era Mac Carthy " ) i la consecució d'una paritat en armes nuclears per part de la U.R.S.S. Aquesta paritat i la mort de Stalin afavoriren la disminució de les tensions militars entre les dues grans potències mundials.